Aniversari de Manel

Aniversari-Manel

Els llums s’han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics,
tots alhora, agrupats en un únic crit:
“Que demani un desig! Que demani un desig!”.
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d’atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.

Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t’enfocaven amb càmeres de retratar.
Una veu comentava: “Ai, que guapa està!”.
I jo, en el fons, m’acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.

Del tamany d’una mosca, del tamany d’un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets,
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d’hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret…
just a temps que no em mengi el collons de gatet.

I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l’espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d’aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!
I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l’autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.

I en el núvol de somnis que tens a l’abast
i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m’allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me, celebrant,
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran.

Mentre a fora de l’ull les espelmes es van apagant.

Llença't de Lax'n'Busto

Llença't

Caus a terra molt avall, creus que no te'n sortiràs.
Però molts mesos te n'adones que tornes a començar.
I a força de molt de caure i de tornar-te a aixecar.
veus que les coses no canvien però ja no ets qui eres abans.
Doncs he estat ja cinc o sis, i sóc el que ara tinc.
No vull pensar en el que arribarà demà.

Llença't, cada instant és únic, no es repetirà.
Sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci.
Que no pensi en tot el que vindrà
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.

I perquè els meus pensaments, que sempre viuen en present,
no conjuguen altres temps que el "ja faré el que no vaig fer"
Doncs avui o potser demà seré aquí o seré par allà.
Seré un tros de l'univers que no nota el pas del temps.
El que faig a cada instant és la força que em fa gran.
No vull pensar en el que arribarà demà.

Llença't, cada instant és únic, no es repetirà...

Llença't, cada instant és únic, no es repetirà.

Sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci.
Que no pensi en tot el que vindrà
que un llapis mai no dibuixa sense una mà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà!!


Font: acords.net